La meva història:
l’origen de CÍVIVA
Em dic Francesc Baquer Font i vaig néixer el 1991 a La Bisbal d’Empordà. La meva infantesa i adolescència van transcórrer entre aquest poble i Torroella de Montgrí, anant constantment d’un a l’altre. Aquest anar i venir em va portar a reflexionar per primer cop sobre la mobilitat i l’organització territorial, especialment en una regió tan condicionada per la dependència del cotxe com és l’Empordà.
Actualment visc a la Garrotxa, on comparteixo la vida amb la Laura i la Jana. La Jana, amb la seva innocència, ens recorda cada dia el veritable significat de viure.
Vaig estudiar arquitectura a la Universitat de Girona i vaig completar el darrer curs a la IUAV de Venècia gràcies al programa Erasmus. Aquesta experiència a Itàlia va ser decisiva per especialitzar-me en urbanisme, espai públic i mobilitat sostenible, que des de llavors han esdevingut els pilars del meu recorregut professional i personal. Va ser a Venècia, al costat de la Laura, on vaig descobrir els estudis sobre territori, paisatge i mobilitat, i on vaig començar a canalitzar acadèmicament tot allò que havia après com a víctima d’un accident de trànsit.
Amb la Laura vaig compartir el projecte final de grau, titulat “El rol de les infraestructures en la reinterpretació del territori contemporani. El cas de les comarques gironines: de la jerarquia a la isotropia.” Aquest treball va marcar un punt d’inflexió acadèmic i personal, posant les bases per a la creació de CÍVIVA: un projecte professional que combina reflexió i acció per millorar el territori i la qualitat de vida de les persones.
que ho va
canviar tot
El dilluns 7 de juny de 2004, amb només 13 anys, la meva vida va canviar de manera irreversible. Era el dilluns abans dels exàmens finals de primer d’ESO i de començar les esperades vacances d’estiu. Aquella tarda, la mare ens va venir a buscar als meus germans i a mi al magatzem del pare, a Gualta, per tornar a casa, a La Bisbal. Res feia pensar que, un minut més tard, a la corba del Mas Bahí, a la carretera GI-643, el cotxe patiria una fallada mecànica. La direcció es va trencar, el vehicle va donar diverses voltes de campana, i jo vaig sortir disparat cap a fora.
No recordo res d’aquells instants. Només el que m’han explicat: un bomber i una infermera que circulaven amb moto just darrere nostre em van atendre d’urgència amb una farmaciola que, per “casualitat”, portaven amb ells. Sense conèixer la seva identitat, sempre els estaré eternament agraït. Una ambulància medicalitzada em va traslladar a l’Hospital Josep Trueta de Girona, on em van operar aquella mateixa tarda i nit. Quan vaig despertar, algun dia més tard, estava a l’UCI.
Aquell accident no només em va deixar marques físiques i psicològiques, sinó que també va obrir una nova manera d’entendre la vida. Va ser un període llarg i intens, marcat per múltiples operacions quirúrgiques, rehabilitació i una constant adaptació física i emocional. Vaig aprendre que ser víctima d’un accident de trànsit no només afecta les lesions físiques, sinó també les dimensions psicològiques i emocionals, tant de la víctima com dels seus familiars i persones properes.
Amb el temps, vaig començar a comprendre que les “casualitats” que envoltaven aquell dia, en realitat, eren causalitats. Aquell episodi va plantar la llavor d’una vocació que anys més tard cristal·litzaria en el meu compromís professional: treballar per les persones, creant territoris més segurs, humans i sostenibles.
De l’accident
al territori
Hi ha un detall carregat de simbolisme que mai he pogut ignorar: el punt exacte on vaig tenir l’accident, la corba del Mas Bahí, és el mateix lloc on, anys després, es va proposar l’inici d’una nova carretera que havia de travessar la plana del Baix Ter.
Quan vaig veure aquella proposta a l’Estudi Informatiu de la variant de la C-31, no vaig poder evitar recordar aquell dia que em va canviar la vida. Però el més sorprenent va ser analitzar les dades de trànsit que justificaven aquella infraestructura i veure com mancaven d’informació rellevant, motiu pel qual hi havia errors transcendents. En contrast, el Pla Estratègic de Mobilitat Sostenible de Torroella de Montgrí i l’Estartit (PEMMS), que havíem elaborat feia dos anys, ja havia demostrat que una nova carretera pel mig de la plana no només era innecessària, sinó que tampoc resolia els problemes de congestió al territori.
Aquell punt no era només una intersecció física, sinó també simbòlica. Era com si el lloc on la meva vida va fer un gir inesperat tornés a aparèixer per recordar-me el propòsit de la meva feina. Aquella carretera no era només un projecte fallit; era una metàfora d’un model de planificació que sovint ignora les persones i les dinàmiques locals.
Aquest vincle entre el meu accident i el projecte em va reafirmar en la meva vocació: treballar per un model de planificació territorial més humà, més conscient i més respectuós amb el territori i la seva gent. El lloc que un dia va canviar la meva vida es va convertir, anys després, en el punt de partida d’una manera diferent d’entendre el territori, compromesa amb un futur més sostenible i just.
avui
Avui, CÍVIVA és el reflex d’aquell camí iniciat sense voler. El seu nom combina la partícula “ci”, de ciutat (entesa en totes les seves formes), amb “viva”, un homenatge a la vida en tota la seva complexitat i riquesa. Perquè, al cap i a la fi, cada territori, cada espai, només té sentit si és capaç de posar la vida —humana, social i natural— al centre.
CÍVIVA és un espai tècnic, creatiu i reflexiu des d’on treballem professionals especialitzats en diferents àmbits per transformar territoris, pobles i ciutats. Cada projecte és una oportunitat per honrar aquest compromís amb la vida, connectant amb aquella vocació que va néixer d’una experiència personal i que ara està orientada a millorar la qualitat de vida col·lectiva.
I tot va començar aquell dilluns, 7 de juny de 2004.
